Perquè l'amor té aquestes coses, l'amor és així... Si més no l'amor vertader aquell que tots tenim o hauríem de tenir l'oportunitat de viure -si estem atents-, i que si el vius saps que és l'Amor (en majúscules) i és summament irracional, et fa fer bogeries, coses inexplicables i alhora increïbles,... I això és precisament el que fa especial a l'amor.

Sempre he estat una persona molt somniadora, sempre. Recordo que de petita la meva mare em renyava perquè deia que distorsionava la realitat, deia que tot ho transformava des del meu punt de vista, sovint un punt de vista irreal, inexistent per la majoria, potser per mi també...

Gairebé sempre em feia anar tot a la meva manera, em creava el meu propi món, algun cop m'adonava que les coses no eren així, però no m'importava, jo crec que ho feia perquè en ocasions no m'agradava el que vivia... No pensis que estava boja, pensa que era una mena de positivització continua per tal que les coses no fossin tan cruels, tan dures... No vull ressaltar d'aquesta explicació la part d'infància complicada que pot tenir qualsevol ésser humà, el que vull que retinguis es la part de somniadora...

Ara em fixo que porto força escrit i encara no he començat a explicar-te el que volia... I miro per la finestra i veig que el cel plora, potser es que s'adona de la mena de sentiment d'angoixa que sento... Perquè angoixa? Tu ja deus saber que quan l'amor existeix, hi ha un sentiment tan i tan fort envers l'altre persona, que fins i tot fa mal... Sí, sí, mal, però és un mal meravellós, quina contradicció!!

El cel involuntari testimoni de totes les nostres passes, potser sap que fa uns dies -començo a pensar que són masses- tinc una pressió al pit que sovint em dificulta fins i tot el respirar... I miro per la finestra i segueix plovent, potser es que Ell m'envia una senyal, energia amb intenció de solidaritzar-se, de fer-me sentir acaronada, de dir-me que m'entén i que està amb mi... Qui? Des d'on? Perquè?... No ho sé, no m'ho preguntis... Però segueix plovent...

He estat una persona afortunada, ho sé i estic summament agraïda al món... M'han estimat i he estimat o això pensava fins que, encara no entenc ben bé perquè, ell va aparèixer... Perdona'm si dóna la sensació que abans no hagués estimat, perquè no és cert, sí que he estimat i molt, però es que no puc enganyar-te no sé que tinc, no sé que em passa, tinc la sensació que ell es la persona que sempre havia pensat que volia al meu costat...

I t'explico que és aquesta persona per mi, a través de la meva teoria sobre l'amor, es potser una teoria somniadora en excés, ho sé, però per això t'he advertit prèviament...

Sempre he pensat que cada un de nosaltres tenim en algun indret del món una persona que ens complementa al 100%, una persona que cobreix totes les necessitats que com a éssers humans tenim, una persona amb la qual formes un cercle tancat, perfecte, sense obertures... Però no la busquis, perquè no la trobaràs! Simplement succeeix no saps com, ni on, ni perquè, però si hi creus, en algun moment de la teva vida de forma sorprenent apareixerà i sentiràs quelcom que mai abans havies sentit. És i serà meravellós, així es l'amor o així és la meva teoria sobre l'amor...